Traje de pluja

Els impermeables es van originar a la Xina. Durant la dinastia Zhou, algunes persones utilitzaven la vainilla "Li Li" per fer impermeables per evitar la pluja, la neu, el vent i el sol. Aquest impermeable sovint es diu "Lionyi". Al voltant del període de primavera i tardor, els antics havien inventat un impermeable de tela d'oli. "Els vint-i-set anys de Zuozhuan · Ai Gong" conté: "La roba de Chen Chengzi feta de pals". Du Pre-Note: "Fes, impermeable". Duan Yujian de la dinastia Qing creu que: fer no és un engranatge de pluja de palla, si l'abric d'oli d'avui. Segons la investigació, en aquell moment la gent coneixia les plantes d'oli sec com ara Tong i Yi. L'anomenat drap d'oli és un drap de pluja fet aplicant oli de tung o oli de Cui al teixit i assecant-lo. Després de les dinasties del Nord i del Sud, la producció d'impermeables de tela d'oli va anar un pas més enllà. Es podria processar sobre seda i seda, i també es podria fer amb paper de capoll de cuc de seda. La dinastia Sui va començar a utilitzar tela d'oli per fer impermeables. "El llibre de la dinastia Sui" va mostrar una vegada l'emperador Yang de la dinastia Sui observant la caça i la pluja, "entrant a la capa d'oli a esquerra i dreta". Tanmateix, aquest tipus d'impermeable de tela d'oli era car i era difícil que la gent comuna l'aconseguia, i només els nobles tenien la sort de gaudir-ne. L'impermeable de la dinastia Tang era una combinació de roba de coco i barret. Tang Zhang Zhihe va dir a "Yuge": "Roba de coco verda, roba de coco verda i no cal tornar al vent i la pluja", que descriu realment la situació laboral dels treballadors amb impermeables. Així que es diu "coco verd" i "roba de coco verd", perquè tots dos estan fets de fulles vegetals. A la dinastia Tang, hi havia impermeables fets de seda. Durant molt de temps a la història, l'abric de lignon i el barret de lignon encara eren impermeables populars, però amb el desenvolupament de les forces productives socials, ja no eren coberts de palla, sinó substituïts per marrons, i la producció esdevingué cada cop més exquisida. A les dinasties Song i Yuan, l'abric de lignon era l'impermeable dels soldats de l'exèrcit. A les dinasties Ming i Qing, els aristòcrates també van afavorir la galleda del barret de lignon, com ara Jia Baoyu a "Un somni de mansions vermelles", l'"agulla de jade" coberta de l'herba de jade els dies de pluja i el "barret de vinya daurat" fet de tires fines de pell de vímet i raspallada amb oli de tung, que despertava l'admiració de les noies. L'abric de lignon es va utilitzar com a roba impermeable fins a l'aparició de nous impermeables de plàstic moderns i va deixar gradualment la visió de la gent. Tanmateix, en algunes zones muntanyoses remotes, encara es pot veure el pelatge de lignon fet de fibres vegetals

L'any 1747, l'enginyer francès Francois Freno va utilitzar làtex obtingut de la fusta de cautxú per submergir sabates i abrics de tela en aquesta solució de làtex, que podria tenir un paper impermeable. En una fàbrica de cautxú a Escòcia, Anglaterra, hi havia un treballador anomenat MacIndus. Un dia de 1823, MacIndus va gotejar accidentalment la solució de goma a la roba mentre treballava. Després de trobar-lo, el va netejar ràpidament amb les mans, però semblava que el líquid de goma s'havia infiltrat a la roba, no només no el va netejar, sinó que es va pintar en un tros. MacIndus es va mostrar reticent a descartar el vestit, així que encara el va portar per treballar. Aviat, MacIndus es va adonar que el recobriment de goma del vestit semblava estar recobert amb una capa de cola impermeable, que era lletja però impermeable a l'aigua. Simplement va aplicar cautxú a tot el vestit i el resultat va ser una peça que podia evitar la pluja. Amb aquest nou vestit, MacIndus ja no havia de preocupar-se per la pluja. La novetat es va estendre aviat i els companys de la fàbrica van seguir l'exemple de MacIndus i van fer impermeables de cinta impermeable. Més tard, la reputació de l'impermeable de cinta va créixer, i va cridar l'atenció del metal·lúrgic britànic Parks, que també va estudiar aquest tipus de roba especial. Parks va trobar que la roba recoberta de goma, tot i que impermeable a l'aigua, era dura i fràgil, la qual cosa la feia antiestètica i incòmode de portar. Parks va decidir fer algunes millores a la roba. No va ser fins al 1884 que Parks va inventar i patentar la tecnologia d'utilitzar disulfur de carboni com a dissolvent per dissoldre el cautxú i fer productes impermeables. Per tal d'aplicar ràpidament aquest invent a la producció i convertir-lo en una mercaderia, Parks va vendre la patent a un home anomenat Charles. Després d'això, va començar a produir impermeables en grans quantitats, i el nom comercial "Charles Raincoat Company" es va popularitzar ràpidament a tot el món. Tanmateix, la gent no va oblidar el crèdit de MacIndus, i tothom va anomenar l'impermeable "MacIndus". A partir d'aleshores, la paraula "impermeable" es va anomenar "mackintosh" en anglès. Després d'entrar al segle XX, l'aparició de plàstics i diversos teixits impermeables va fer que l'estil i el color dels impermeables fossin cada cop més rics [1]. Després de la dècada de 1960, els impermeables fets de film plàstic o els impermeables tractats es van fer molt populars [2].